Per si demà...

No sé si alçar les persianes o acabar d´abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s´esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m´atrapa.

Recorde la primera vegada que em vaig presentar davant d´un grup d´alumnes. Tenia l´estómac barrat pels nervis però somreia perquè exercir de docent era el meu somni.

Prompte vaig entendre que aquells adolescents festius i inconsistents serien un dia els futurs guerrers de l´economia, els rescatadors de tristeses o les escaladores de pentagrames que dirigirien el món. Què esperen de la vida?, em preguntava. I de mi? Em costà endevinar que més que ensenyant, demanaven que en fóra guia; més que càstigs, que implantara reptes; i més que reforços, que els procurara forces.

Des d´aquell dia de fa tants i tants anys, he pessigat tantes imatges i sensacions que ara en tinc un coixí estovat de records. Quantes anècdotes caben en dècades de complicitats, miracles diminuts i, per què no dir-ho, frustracions? Quina quantitat extraordinària de noms, malnoms i rostres duc cosits a la memòria? Quantes històries individuals? Quants esforços per fer fugir la rendició? Si lluites per una vida bella i lliure, els he animat sovint, la majoria dels somnis es compleixen.

Contemple la pissarra, el prat verd on he plantat desenes de llavors, i juraria que un plany pàl·lid de guix s´esmuny per la superfície tremolosa. Hui tot em resulta màgic i trist. Passe la mà per l´estant on reposen narracions que no m´enyoraran i em retrac que podia haver il·luminat la finestra amb plantes o haver penjat algun quadre. Ho faré demà, promet. I somric a contracor: demà el meu horitzó serà diferent. El temps d´un altre temps em reclama.

M´encamine cap a l´eixida i fantasiege: si poguera tornar enrere ni que fóra un instant, modificaria allò, seria menys, intentaria no... I mentre els pensaments es trenen amb veus i rostres dels centenars d´estudiants que m´han ajudat a créixer, em convenç que a pesar que hui tanque un cicle, que acabe d´impartir l´última classe de la meua vida i que no tornaré a llançar un bon dia ple de reptes a una gernació de criatures encara per despertar, hui no posaré la clau al pany i deixaré oberta la porta de l´aula. Oberta a les oportunitats, a la il·lusió que cal per canviar el món. Al futur. Per si de cas.

Per si demà...